Les primeres propostes comarcals | Segona República i dictadura Franquista

La Comarca Científica, en col·laboració amb Aula Codi, de Grup La Veu, trau la segona entrega de la sèrie de vídeos que busquen l’origen i l’evolució de les comarques valencianes i en esta ocasió en particular, la història de les primeres propostes comarcals.

En esta segona entrega el sociòleg Alexis Lara aprofundeix en l’origen històric d’estes demarcacions territorials durant la primera democràcia espanyola (1931-1939), passant per la dictadura franquista (1939-1975) fins als anys previs a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia en 1982. Per això compta novament amb el geògraf Joan Membrado, professor del Departament de Geografia de la Universitat de València, i una de les persones que millor coneix este camp.

Quines foren les primeres propostes comarcals que van eixir durant esta època? Qui les proposava? Dóna-li play al segon vídeo!

Primeres propostes comarcals | Les Comarques Valencianes durant la Segona República i la dictadura franquista

En moltes ocasions, l’imaginari popular descuida la importància del paper històric de la primera democràcia espanyola i també dels primers intents descentralitzadors d’eixos anys 30 del segle passat. I és que, al fervor democràtic de l’època també se li va unir la voluntat d’una sèrie d’intel·lectuals, científics i acadèmics per tal de buscar la millor distribució territorial, i en este cas comarcal, a casa nostra.

En esta segona entrega sobre l’origen històric de les nostres comarques, que naix de la col·laboració entre Aula Codi de Grup La Veu i La Comarca Científica, deixem enrere els primers intents comarcalitzadors de l’antic Regne de València i ens centrem en el període de la Segona República i de la dictadura franquista.

Però abans, si no has vist el primer vídeo, recorda que pots trobar-lo punxant per ACÍ. En ell analitzàvem les primeres divisions territorials del Regne de València com ara bé les governacions, els bisbats i els quarters. Però també veiem per què les comarques encara són força desconegudes per gran part de la població valenciana. Ves primer allí, i després torna ací, mereix la pena.

Per al segon vídeo hem volgut comptar novament amb Joan Membrado, professor del Departament de Geografia de la Universitat de València, qui ja va participar en el primer vídeo. Joan és tot un referent en este camp. Estes han estat les preguntes que li hem formulat:

Entrevista a Joan Membrado | Professor de Geografia de la Universitat de València

1. Viatgem al passat, en concret als anys de la primera democràcia espanyola. A través dels teus articles hem vist que durant la II República va nàixer un nou interés per la qüestió comarcal i foren diverses les veus intel·lectuals i científiques que començaren a plantejar propostes de comarcalització valenciana. Per què diries que va tornar a nàixer, si es pot dir així, este nou interés per la vertebració territorial?
2. La primera proposta de comarcalització vingué de part de l’historiador Felip Mateu Llopis i va  ser presentada l’any 1933. Era la primera divisió que abasta la totalitat del territori valencià…
3. Un any més tard d’esta primera proposta de comarcalització, en 1934, Emili Beüt Berenguer pronunciava una conferència al Cercle d’Actuació Valencianista on explicava les seues idees sobre la qüestió comarcal. Seria la base de la seua proposta comarcalitzadora que veuria la llum ja en 1970. Ambdues propostes, la de Mateu i la de Beüt, parteixen d’una concepció de comarca d’unitat natural a partir de trets físics, històrics, lingüístics i culturals. «El Regne de València no és ni més ni menys que un conjunt de comarques», deia Beüt. Tanmateix, esta última distribució comarcal contemplava massa comarques, amb un total de 41 i amb escassa diferenciació entre algunes comarques veïnes. Per què no va fructiferar la proposta?
4. Avancem en el temps i de la democràcia passem a la dictadura del règim franquista on també hi hagueren diverses propostes. Les primeres preguntes què se’m venen al cap, tenint en compte que l’Espanya franquista censurava qualsevol impuls descentralitzador i sobretot vertebrador cultural de la diversitat identitaria, és: Qui feia estes primeres propostes comarcals? On les presentaven (si és que les presentaven)? I quin recorregut tenien?
5. Entre estes personalitats destaquem Lluís Querol Rosso, qui fa una proposta l’any 1946, donant major pes al criteri fisiogràfic que Mateu Llopis durant la República. Els criteris històrics i lingüístics, tan importants per al sentiment comarcal, eren relegats per Querol. Quina crítica se li pot fer a este plantejament?
6. Anys més tard, l’historiador Manuel Sanchís Guarner (tant en 1950 com en 1968) definia trenta comarques i quasi un centenar de subcomarques. En estos casos hi ha una gran barreja de criteris. Al teu article “L’ordenació territorial del País Valencià: Evolució i perspectives actuals. El cas del Baix Vinalopó” dius que trenca homogeneïtat física, humana i econòmica. A què et referies?
7. La proposta del geògraf Joan Soler Riber arriba ja en 1970. Es tracta d’una de les més destacables, ja que comptava amb un gran suport intel·lectual així com d’institucions públiques i privades. De fet, una de les qüestions que destaques a l’article que hem citat abans és que Joan Soler ja va preveure en certa mesura el problema de nomenclatura com allò que comentàvem al primer vídeo sobre el concepte “alacantí” per una banda, “castellonenc” i “valencià” per altra i la identitat (o falta d’identitat del conjunt) que això podia provocar. En este cas, Soler evita el nom de la capital de comarca com és el cas del Baix Segura en lloc de l’Horta d’Oriola o l’Alt Palància i no Vall de Sogorb. Però no sempre…com Alcoià, Alacantí, Foia de Bunyol… Amb tot, per què diries que esta proposta va ser àmpliament acceptada i avalada per tanta gent?
   • Al teu article també dius que esta proposta se convertiria en alguna cosa més que la mera demarcació administrativa. Parles de què, en última instància, podria esdevindré un sentiment. Què vols dir amb açò?
8. De totes maneres, Soler també va rebre crítiques. Una de les més contundents feia referència a la comarcalització seguint un  “centre comercial comarcal” que en ocasions ha quedat en res, com en l’actualitat a Cirat, capital de l’Alt Millars. Una altra crítica és el criteri lingüístic seguit i la divisió de pobles valencianoparlants dels castellanoparlants encara que la relació geogràfica siga major. La primera podria entendre’s per l’evolució de l’economia i els canvis del model productiu…Però, la segona? No creus que això podria generar una espècie de ghettos lingüístics entesos com a comunitats descohesionades entre sí? Manca de cohesió cultural molt forta entre comarques valencianoparlants per una banda i castellanoparlants per altra?
9. En 1970 també apareix la proposta del geògraf Antoni López Gómez i ja després de la mort del dictador, la proposta en 1979 del també geògraf Pere Pérez Puchal, molt semblants les dos. De fet, tant una com l’altra establien comarques i subcomarques tot posant els criteris fisiogràfics per sobre dels socials. Reberen moltes crítiques. I clar, és que novament tornem al debat entre allò natural vs allò social. Al cap i a la fi, els sers humans som sers socials i el nostre comportament està igual o més condicionat per l’educació, la cultura o el moment històric que per l’entorn natural. O no?
10. La penúltima proposta comarcal que veiem és la que presentava l’equip d’economistes que conformava Prevasa (Promociones Económicas Valencianas, S.A.), un òrgan dependent de la Caixa d’Estalvis de València. La publicaven l’any 1980, dos anys abans de l’aprovació de l’Estatut. Es tractava d’una proposta de comarcalització que volia posar-se al servei de, cite literal: «l’acció regional com a opció política indispensable per a corregir i revisar els greus desequilibris territorials que el mateix procés de creixement comporta». Estos economistes ja no partien d’una comarcalització merament fisiogràfica, sinó que consideraven també les unitats comarcals com a psicològiques i com a espais viscuts pels seus habitants, tal com expliques al teu article.
    • Com a economistes, li donaven bastant pes al criteri econòmic i sobretot a dos variables: l’evolució de la població i el nivell de renda per càpita). Què buscaven amb açò?
    • I què volien dir amb això de corregir desequilibris territorials?
11. Arribem ja a l’any 1981 i una nova i última proposta abans de l’aprovació de l’Estatut. En esta ocasió parlem dels economistes M.J Ribera i B. Cabrer:
    • Esta proposta busca la distinció d’àrees econòmicament homogènies, a partir de variables com el grau d’industrialització o la terciarització. En què se semblava i es diferenciava esta proposta de la de Prevasa? Tingué recorregut? (L’estructura difereix prou de PREVASA, però el nombre de comarques és quasi idèntic: 24 la primera i 26 la segona).
12. A tall de conclusió, Joan, per què creus que emergiren tantes propostes durant estos anys? Quin paper van tindre els intel·lectuals valencians de l’època com Joan Fuster o els científics socials com ara bé els geògrafs, historiadors o economistes?

Conclusió

Ara que ja coneixem les primeres propostes comarcals, amb quina de totes es quedaríeu? Quina és, en canvi, la que menys vos agradava i per què? Podeu deixar-nos els vostres comentaris ací baix i obrir un xicotet debat.

I si vos ha agradat, estigueu alerta al llançament de la tercera entrega on analitzarem les comarques valencianes a partir de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Fins prompte!