L’origen dels valencians

Quin és l’origen dels valencians? Què celebrem el 9 d’octubre els valencians i valencianes?

La Valentia, la Taifa de Balànsiya, el rei Jaume I, les institucions polítiques valencianes com la Generalitat i les Corts Valencianes, el Regne de València, la Corona d’Aragó, la Batalla d’Almansa i els Decrets de Nova Planta, el País Valencià, la batalla de València viscuda a la transició i la Comunitat Valenciana.

Conceptes, tots ells, que han conduït l’imaginari col·lectiu que tenim els valencians sobre nosaltres mateixos en diverses direccions.

Hui rastregem on es troba l’origen dels valencians i del 9 d’octubre amb l’historiador de València Ciutat, Vicent Baydal.

Perfil de l’entrevistat

Vicent Baydal Sala és historiador de València Ciutat. Nascut l’any 1979, és doctor Doctor en Història Medieval per la Universitat Pompeu Fabra i en l’actualitat és professor d’Història del Dret a la Universitat Jaume I de Castelló. A més a més, ha realitzat investigacions postdoctorals a Oxford.

Vicent Baydal és també l’autor del llibre Els valencians, des de quan són valencians?, editat per Afers. Es tracta d’un treball d’investigació històrica on s’investiguen els processos mitjançant els quals es va construir la identitat dels valencians. Hui parlem amb ell precisament d’este procés de construcció identitari i de l’origen dels valencians.

Entrevista a l’historiador Vicent Baydal Sala | L’origen dels valencians

Alexis Lara: Hola Vicent. Benvingut a La Comarca Científica. En primer lloc Vicent, de què parlem quan parlem d’identitats col·lectives?

Vicent Baydal: Una identitat col·lectiva és un sentiment comú de pertinença a un grup, en funció d’una sèrie d’elements o de comportaments que els membres d’eixe grup compartixen o consideren que compartixen. Per tant, segons els elements compartits, les identitats col·lectives poden ser de molts diferents tipus: poden ser identitats socials, culturals, polítiques, territorials, ideològiques, etc.

Alexis Lara: I estes identitats col·lectives, que podrien ser nacionals o regionals, com es creen?

Vicent Baydal: Les identitats nacionals i regionals són identitats col·lectives político-territorials típiques de la contemporaneïtat, en tant que estan molt vinculades als Estats-nació que es van formar arreu d’Europa entre els segles XVIII, XIX i XX.

Eixos Estats i eixes identitats es diferencien de les anteriors en diversos aspectes, com ara que es basen en la sobirania nacional, en la sobirania popular de tots els membres de la nació. Hi ha, per tant, una intervenció molt més directa del conjunt de membres del grup d’eixe territori en la política i això dona com a resultat també un Estat molt més fort, molt més extens i molt més intervencionista en la vida diària, política, econòmica, social i cultural de tots els ciutadans. I eixos nous grans Estats-nació se sostenen en una ideologia nacionalista que també és nova, una ideologia que tracta de defensar els interessos dels ciutadans i el seu autogovern sobre el conjunt del territori nacional.

No és que abans no existiren identitats col·lectives que afectaren a tot un Estat, però eren més laxes, més febles, no afectaven a tots els ciutadans d’una manera tan intensa i convivien amb moltes altres identitats territorials i col·lectives igual o més fortes. Per exemple, a Espanya ja existia una identitat col·lectiva hispànica entre les elits des del segle XVI, però enmig de moltes altres identitats més importants i no d’una manera tan central i poderosa com ho començarà a ser a partir del moment en què es convertisca en la identitat nacional espanyol del segle XIX en avant. 

En este sentit, les identitats regionals contemporànies són la manera d’encabir dins de la identitat nacional grups menors que es caracteritzen per haver tingut un autogovern històric, o per tindre unes diferències culturals i lingüístiques, o simplement geogràfiques, que els particularitzen dins d’eixe conjunt. Per exemple, quan es va formar l’Estat-nació espanyol van aparéixer moltes identitats regionals, la catalana, la basca, l’andalusa, l’extremenya, la valenciana, etc. I, evidentment, aquelles identitats regionals que compartixen més elements amb la identitat nacional global encaixen d’una manera molt més fàcil en ella que no les que tenen una sèrie d’aspectes molt diferents. En el nostre cas, doncs, la identitat regional andalusa o extremenya encaixen molt millor en una identitat nacional espanyola de matriu castellana que no la basca, la catalana o la valenciana, que per això mateix poden acabar generant identitats i projectes nacionals alternatius a l’espanyol, com, de fet, ha succeït.

Alexis Lara: En particular, i apropant-nos al nostre territori, la identitat valenciana ha estat permanent en disputa política. Per què? Quin és l’objectiu?

Vicent Baydal: Qualsevol identitat col·lectiva, més encara les político-territorials, està en permanent disputa. No són una cosa immutable ni lliure de pressions i tensions constants. La mateixa identitat col·lectiva valenciana, en el moment de la seua formació inicial en l’edat mitjana, va ser el resultat d’unes grans lluites socials i econòmiques entre diversos agents polítics. I després també ha anat variant i generant disputes al llarg de la història.

Si et referixes a la identitat valenciana en la contemporaneïtat, des de la formació de l’Estat-nació espanyol en el segle XIX, cal indicar que ha anat evolucionant en consonància amb les tensions territorials i identitàries dels darrers 150 anys, molt marcades per l’enfrontament entre un projecte nacional espanyol preeminentment centralista i de base castellana i altres projectes nacionals sorgits en determinades regions, com sobretot Catalunya i el País Basc. En este sentit, en un primer moment, com a herència del segle XVIII borbònic, l’Estat-nació espanyol es va constituir com un Estat fortament centralista en el segle XIX i el seu nacionalisme també ho era, una idea que inicialment era compartida per les elits de tot el territori, que se’n beneficiaven a través de l’estructura provincial. Ara bé, a finals de la centúria, davant les constants crisis i fracassos d’una Espanya en fallida i subdesenvolupada, les elits de les dos regions més riques, Catalunya i el País Basc, amb molt de suport popular, plantejaren la creació d’un Estat descentralitzat, amb autogoverns propis que vetlaren pels interessos polítics, econòmics i culturals de les regions. I al caliu d’eixe fenomen també sorgiren altres nacionalismes, altres propostes nacionals, entre altres grups històrics o etnoculturals, especialment allà on eixes particularitats històriques o culturals eren més evidents, com en el cas gallec i el valencià. Així les coses, en els anys 30, durant la Segona República s’arribà a començar a fer un Estat regional, que preveia la concessió de determinades competències d’autogovern a les regions que així ho demanaren, com va passar en el cas de Catalunya, el País Basc i Galícia, alhora que en el cas valencià estigué a punt també d’aprovar-se, però va ser impossible a causa de l’esclat de la Guerra Civil.

Durant el franquisme, evidentment, amb la fèrria dictadura, totes aquelles tensions van quedar sepultades fins que a la fi del règim i la Transició. Llavors, de fet, per tractat de posar fi als problemes territorials i identitaris que havien marcat la història d’Espanya en els segles XIX i XX es va proposar la creació de l’Estat de les autonomies, amb una certa descentralització per als territoris històrics i altres regions castellanes de nova encunyació, com Cantàbria, la Rioja, Madrid, Castella-la Manxa, etc. I en el cas valencià hi havia en aquells moments una nova situació pel que feia a les propostes nacionalistes. Per una banda, la principal proposta nacional alternativa a l’espanyola no era ja estrictament valenciana, com havia passat durant el primer terç del segle XX, sinó que estava vinculada al projecte inèdit en la història dels Països Catalans. Això per què? Doncs perquè les identitats col·lectives estan sotmeses precisament a canvis a partir de les propostes fetes per sectors d’eixe mateix col·lectiu i en este cas, en un moment de transformacions, Joan Fuster com a principal pensador i tot un moviment ideològic i polític, l’anomenat “catalanisme”, van plantejar que els valencians no eren una col·lectivitat política, cultural i nacional per si soles, sinó que eren part de la nació catalana. Al mateix temps, això va posar les coses molt fàcils a aquells que no només eren contraris al projecte dels Països Catalans, sinó a qualsevol mena d’enfortiment de la identitat valenciana que anara en contra del centralisme provincial de preeminència castellana que havia dominat la història contemporània d’Espanya i s’havia consolidat enormement durant el franquisme. I estos altres es van agrupar entorn del que es va conéixer com a “blaverisme”.

Llavors es va produir l’enorme paradoxa que els que en realitat volien descentralitzar l’Estat, dotar d’un autogovern potent als valencians i enfortir la identitat valenciana es presentaven a si mateixos com a impulsors i admiradors d’una altra col·lectivitat, que era la catalana, mentre que els que eren partidaris de perpetuar la situació heretada del franquisme, en què la identitat valenciana era completament subalterna a l’espanyola i condemnada a assimilar-se a la castellana amb el temps, es podien presentar i apareixien com els grans adalils de la valencianitat. I això va generar un contraproduent conflicte per al poder d’atracció dels projectes nacionals valencians alternatius al centralisme castellanista hegemònic.

Amb tot, pels canvis polítics i pels canvis generacionals, això ha anat destil·lant-se fins a la situació que més o menys tenim ara. I és que el moviment procedent del catalanisme s’ha anat decantant per un projecte nacional en clau estrictament valenciana, mentre que el procedent del blaverisme, tot i que puguen continuar existint alguns nuclis amb el mateix pensament, s’ha decantat sobretot per un moviment centralista i antivalencianista, contrari a l’autogovern valencià, a les especifitats culturals valencianes que puguen entrar en contradicció amb les castellanes i a pensar-nos als valencians com un col·lectiu particular i distint del conjunt espanyol. Això ha anat clarificant les coses, tot i que evidentment no evita el conflicte, sinó que el conflicte continua reproduint-se per qüestions de plantejament ideològic i polític. I en este sentit, com he intentat remarcar adés, l’evolució del conflicte valencià mai serà aliena al que passe al conjunt d’Espanya i al que passe amb els diversos nacionalismes que hi ha en l’Estat, ja que els valencians sempre anem un poc a remolc d’eixes relacions.

Alexis Lara: Segons els estudis del CIS, els valencians ens sentim majoritàriament “tan espanyols com valencians”. Qui se senten “més valencians que espanyols” o “únicament valencians” formen part d’una minoria segons l’enquesta. Les teues investigacions mostren, no obstant, que la identitat col·lectiva valenciana naix abans que l’espanyola. Conta’ns sobre esta última qüestió i digues, quins factors creus que expliquen estes dades del CIS?

Vicent Baydal: La identitat valenciana va sorgir del Sénia al Segura entre els segles XIII i XIV com a resultat de la creació del Regne de València per part de Jaume I, amb unes fronteres pròpies, unes lleis pròpies i unes institucions d’autogovern pròpies que van fer que les elits i els habitants d’eixe territori acabaren gestionant i defenent els seus propis interessos col·lectius, fins a generar un sentiment compartit de pertinença col·lectiva. 

Llavors encara no s’havia format Espanya com a monarquia composta, una situació que es va donar a partir del segle XVI, amb els successors dels Reis Catòlics. A partir de llavors també es va anar formant una identitat col·lectiva hispànica, especialment entre els governants dels diversos regnes que estaven al servici dels monarques, però eixes identitats, tant la valenciana com la hispànica, no eren tan fortes ni cabdals com després ho serien les identitats nacionals formades a partir del segle XIX, vinculades a uns Estats-nació molt més poderosos i en els quals participaven amb molta intensitat el conjunt dels ciutadans. 

En el nostre cas l’Estat-nació que va cristal·litzar llavors va ser l’Estat-nació espanyol i la seua identitat nacional es va estendre de manera molt potent entre tots els ciutadans, entrelligant-se amb les diverses identitats regionals de cada territori. I així s’ha reproduït des del segle XIX fins a l’actualitat, amb l’excepció de dos regions, Catalunya i el País Basc, on la identitat pròpia ha acabat sent hegemònica per davant de l’espanyola. Però en la resta de regions de l’Estat allò normal és el que passa ací: que majoritàriament els ciutadans declaren sentir-se tan espanyols com d’eixa regió concreta.

Ara bé, en el cas valencià hi ha una particularitat dins d’Espanya i és que és una de les regions on hi ha un major percentatge de gent, fins a un 25 o 30%, que diu estar poc o gens vinculat a la identitat autòctona, en el nostre cas a la identitat valenciana. Per què passa això? Doncs perquè en altres regions espanyoles, com Andalusia, Extremadura o la Manxa, la identitat regional no entra en conflicte amb la identitat nacional, ja que compartix molts dels marcadors bàsics, com la història, la llengua, la idea de col·lectivitat, etc. En canvi, en el nostre cas els principals elements de la identitat col·lectiva valenciana sí que divergixen en molts casos amb la identitat nacional espanyola hegemònica de base castellana, la qual cosa genera un fort rebuig per part de molta gent que no vol ni sentir parlar de tot això i fins i tot vol obviar que això existix o vol acabar amb eixes diferències. 

Eixe, precisament, és un dels grans handicaps per a l’extensió i l’aprofundiment de la identitat col·lectiva valenciana, eixe gran percentatge de ciutadans que directament la rebutgen.

Alexis Lara: Fixes l’origen dels valencians, de la identitat valenciana, en la conquesta de Jaume I i la constitució del Regne de València al segle XIII. Els musulmans, els ibers, els romans… no tenen cap influència en la identitat valenciana actual? 

Vicent Baydal: En la formació de la identitat valenciana no. Ni els ibers es consideraven valencians, ni tenien cap territori ni element cultural que s’assemblara al dels valencians medievals. Ni els romans –més enllà de la ciutat de València, que van fundar– tampoc van crear cap territori global valencià semblant a l’actual, ni tenien cap connexió directa amb els valencians medievals. Tampoc els musulmans tenien cap territori, ni cap identitat semblant a la dels valencians d’època de Jaume I en avant; de fet, van conviure amb els valencians cristians medievals fins a 1609, però sempre es van considerar una altra gent, amb una altra llengua, una altra religió, uns altres costums i tradicions, uns altres interessos i, per tant, una altra identitat. 

Ara bé, una altra cosa és que totes eixes societats anteriors a la formació del territori i la identitat col·lectiva valencianes en l’edat mitjana no deixaren tota una sèrie d’estructures, vestigis i restes que han sigut importants en la posterior conformació de la societat valenciana. Per exemple, si els ibers no hagueren construït assentaments en el que hui en dia és Sagunt, Llíria i Xàtiva, potser després eixes ciutats no haurien sigut com van ser. O si els romans no hagueren fundat la ciutat de València, evidentment nosaltres no ens diríem valencians, sinó que tindríem un altre nom (tenim el que tenim perquè ells van fundar una ciutat que molt després va donar nom a tot el país). O si els musulmans no hagueren fet les grans hortes valencianes o hagueren portat productes d’Orient com l’arròs, doncs l’economia agrícola valenciana no hauria sigut tant important després, ni la paella seria un tret gastronòmic vinculat als valencians. 

És a dir, alguns dels elements i estructures que van deixar aquelles societats sí que expliquen algunes de les característiques de la societat valenciana, però eixa societat, com a grup territorial i identitari, va nàixer a partir de l’edat mitjana, amb la creació del Regne de València.

Alexis Lara: Els Estats-Nació naixen al segle XVIII i són grans generadors d’identitats col·lectives. Quines diferències respecte a la identitat col·lectiva hi ha entre el Regne de València del segle XIII i els estats nació actual? 

Vicent Baydal: Com he intentat explicar anteriorment, les identitats col·lectives político-territorials anteriors a la contemporaneïtat eren més laxes i, sobretot, no eren tan centrals i influents en la vida diària dels membres d’eixa comunitat. 

Això es devia al fet que els Estats d’aquella època no eren tan forts i decisius com els Estats-nació contemporanis. Pensem en tres elements cabdals que diferencien uns d’altres. En primer lloc, la política: mentre que en els Estats medievals i moderns la població a penes si tenia participació en els governs, en època contemporània hi ha eleccions, partits polítics, debats generals i constants sobre la política, amb la gran adhesió i identificació amb l’Estat que això comporta. En segon lloc, l’educació pública: mentre que en època medieval i moderna, la major part de la població és analfabeta, en època contemporània els Estats-nació s’encarreguen de fer unes estructures d’ensenyament massiu que, a més a més, donen una formació comuna, i normalment en una mateixa llengua, a tots els ciutadans. I, en tercer lloc, els mitjans de comunicació, que abans de la contemporaneïtat no existien a gran escala, mentre que els Estats-nació estan acompanyats per tot un sistema de periòdics, revistes, ràdios i televisions que constantment ens parlen de la comunitat nacional i reproduïxen la nostra vinculació moral, política, econòmica i cultural a eixa mateixa nació.

Alexis Lara: Quin paper té la llengua, la religió, les tradicions… en definitiva, la cultura humana en el procés de construcció de la identitat valenciana?

Vicent Baydal: En origen, la identitat col·lectiva valenciana es va formar fonamentalment entorn d’elements polítics i governatius. No debades, el Regne de València va ser un dels pocs regnes europeus amb institucions d’autogovern pròpies del màxim nivell, com unes Corts pròpies i una Hisenda pròpia. De fet, això va fer que fins i tot la llengua parlada per la majoria d’habitants del país, que era la llengua que havien portat els repobladors catalans majoritaris, fora anomenada valencià o llengua valenciana, en funció de l’element que era realment important per a la identitat, l’element político-territorial del Regne de València. Els elements culturals llavors eren importants, però predominava el component polític.

Tanmateix, a partir de la Nova Planta de 1707 i l’abolició de totes les institucions d’autogovern valencianes decretada pels Borbons, l’element que passà a ser més important en la identitat valenciana fou el cultural i especialment el lingüístic. Això explica que en les parts del país on no es parlava valencià, com a l’interior o el sud, la identitat col·lectiva valenciana s’afeblira moltíssim a partir de llavors fins a pràcticament desaparéixer. 

En l’actualitat, que fa tres dècades que tornem a tindre un cert grau d’autogovern del Sénia al Segura, tornen a ser importants els dos elements. Evidentment, ho és la cultura, atés que les llengües, les tradicions, els costums, les devocions o les festivitats particularitzen els grups humans, diferenciant uns d’altres i unint-los entorn d’una sèrie d’elements que consideren distintius. Però també, especialment des de fa poc, comença a avançar una identitat valenciana diguem-ne política, vinculada a l’autogovern i a la relació del subjecte polític valencià amb l’Estat espanyol, que no trobàvem fa unes dècades.

Alexis Lara: Podries citar-nos breument alguns pensadors/referents intel·lectuals o escoles de pensament valencianes que hagen tingut un paper significatiu en definir què som els valencians, en detectar on és troba l’origen dels valencians?

Vicent Baydal: La veritat és que els valencians hem reflexionat poc sobre nosaltres mateixos o ho hem fet moltes vegades mitjançant reflexions superficials o efímeres, que han quedat ràpidament sepultades per les transformacions polítiques i culturals.

En tot cas, sens dubte que des de la Renaixença de finals del segle XIX hi ha hagut pensadors que han reflexionat sobre la identitat, les particularitats i el futur col·lectiu dels valencians, començant per Teodor Llorente i continuant per gent com Faustí Barberà, els promotors de la Declaració Valencianista, Joaquim Reig o Martí Domínguez Barberà, majoritàriament des d’una perspectiva de centredreta o fins i tot tradicionalista fins a mitjan segle XX. 

A partir dels 60, en canvi, hi hagué un tomb, ja que les principals reflexions sobre la identitat valenciana, a partir dels plantejaments de Joan Fuster, es van fer des d’un punt de vista progressista i, a més a més, catalanista, ja que ell mateix considerava que els valencians no eren una col·lectivitat que poguera constituir una nacionalitat política i cultural per si sola, sinó que formaven part de la nació catalana. No obstant això, amb posterioritat altres pensadors han anat revisant eixa idea fins a centrar el debat sobre la identitat valenciana en el grup humà que ha habitat històricament el territori valencià i que ha estat vinculat a la cultura definida com a valenciana, com ha passat amb els treballs de Josep Vicent Marqués, Damià Mollà i Eduard Mira, Alfons Cucó o, sobretot, Joan Francesc Mira.

Alexis Lara: Què passa al sud Vicent? Què hi trobem a comarques com el Baix Segura respecte a la identitat valenciana?

Vicent Baydal: Hi ha dos factors principals que expliquen que la identitat valenciana siga tan feble no només al Baix Segura, sinó en tota la zona més enllà de la línia històrica de Biar-Busot, és a dir, a l’Alacantí, el Vinalopó i el Baix Segura. 

Un és de més llarga durada i és precisament que aquella àrea va ser històricament diferent dins del Regne de València. Formava una governació pròpia, la Governació d’Oriola, diferent a tota l’altra part del territori i, per tant, sempre va tindre certa autonomia que l’allunyava en part dels afers de la resta del regne. 

El segon factor, encara més important, té a vore amb la desaparició de les estructures polítiques del Regne de València en 1707: durant més de 270 anys els valencians no vam tindre cap institució d’autogovern comuna i, per tant, en les zones del país on no hi havia una especifitat cultural valenciana clara, com per exemple on es parlava castellà, la identitat valenciana va recular moltíssim. Això passava en el Baix Segura ja en el segle XVIII, però, a més a més, la castellanització va avançar moltíssim en tota la zona des de finals del XIX i durant tot el XX, per la qual cosa la identitat valenciana, que durant tot eixe temps era sobretot una identitat cultural i lingüística, ha tingut molts més problemes per a sobreviure i reproduir-se…

Alexis Lara: Per últim Vicent, i com a historiador, a què es deu que els valencians, en termes generals, coneixem tan mal la nostra pròpia història?

Vicent Baydal: Bàsicament a dos factors. Per una banda, el factor històric. Com comentava, durant vora tres segles els valencians no vam tindre institucions polítiques d’autogovern comunes i, per tant, tampoc hi hagué cap interés públic a ensenyar la nostra pròpia història. 

Per una altra banda, també es deu a una qüestió d’hegemonia política i cultural. En llocs on es va produir mateixa situació, com a Catalunya i el País Basc, com que l’hegemonia política i cultural pegà un gir i passà de l’espanyolisme centralista al catalanisme o el basquisme, hi ha hagut un interés per crear estructures que ensenyaren la història i la llengua pròpies. Unes estructures culturals i mediàtiques que els valencians no hem tingut pràcticament mai i que encara a penes si tenim després de tres dècades d’autogovern autonòmic.