Arnau Alonso entrevista per a la secció “Experiències” a l’antropòleg Albert Moncusí, amb motiu de l’inici del curs acadèmic a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València, de la qual Moncusí és degà.
Hui, en esta secció de La Comarca Científica, parlem de la facultat, però també de les ciències socials, de les comarques valencianes, la cultura i la multiculturalitat.
Perfil de l’entrevistat: Albert Moncusí
Albert Moncusí Ferré va nàixer el 1972 a Reus, i actualment resideix a l’Horta Nord. És professor titular d’universitat en la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València i professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social. L’any 2002 va doctorar-se en Antropologia Social per la Universitat Rovira i Virgili, i és expert en multiculturalitat i migració amb molts treballs sobre esta temàtica. En 2018, va convertir-se en degà de la Facultat, substituint en el càrrec a Ernest Cano.
RESUM Entrevista a Albert Moncusí | Degà de la Facultat de Ciències Socials de la UV
Arnau Alonso: Benvingut a La Comarca Científica, Albert. Abans de tot, què fa un degà? Jo personalment tinc la imatge idealitzada del què em van transmetre Els Simpson d’allò que feia un degà, és a dir, aquell qui té el poder sobre els estudiants i qui a la vegada els fastidia per a fer festes. Què és un degà i què fa?
Albert Moncusí: La feina d’un degà és cara endins i cara enfora. De cara a la Facultat el què fa és ser responsable respecte a tot tipus de processos, des de comprar una bombeta per a un canó fins a definir convenis amb col·legis o associacions, activitats internes de la facultat, étc. Jo sóc l’enllaç de la facultat amb la resta de la universitat i la resta de facultats i amb el rectorat. […] Cara enfora jo represente la facultat, als actes institucionals […], tenim competències sobre els títols que són el gruix de la faena. Això significa que hem de tindre contacte amb totes les persones des dels estudiants i el personal d’administració i serveis, el personal de professorat, i les agències externes que també són importants i que regulen i intervenen en els processos que ténen que vore amb la Facultat. És complexe i faig pràcticament de tot. Val a dir que el degà no està sol, tenim un equip deganal.
AA: Estem en el context del Pla Bolonya, el 3+2, el neoliberalisme… tot açò contribuix a limitar l’actuació del degà?
AM: Jo sóc jo, pense que no tinc més limitacions que els companys de la facultat; entenc que compartisc amb ells molts problemes. Jo ara mateix soc degà com podrien ser ells mateixa en un altre moment i compartim les mateixes limitacions, no tinc més problema amb això que altres. […]. Són problemes que tenen que veure amb una filosofia, que no sé si podriem emmarcar-ho en [el Pla] Bolonya, de concebre la Universitat com un centre de producció on la investigació i la tasca es quantifica […] i ens carreguen d’hores. Pense que si els preguntares a altres companys tindriem la mateixa mirada. En un altre sentit estic completament en contra de definir plans d’estudi que tenen que basar-se en l’eixida professional, és a dir, que es tinga en compte això i altres coses doncs bé però que tot es tinga que orientar a la professió i al mercat laboral doncs no, no ha de ser la finalitat última i en els darrers anys hem tendit a anar cap a aquesta via i això és una cosa nefasta especialment per a carreres com les nostres que són socials i encara molt més per a les d’humanitats.
AA: Parlant de ciències socials: geografia, psicologia i història no es troben en la Facultat de Ciències Socials, ni tan sols al campus de Tarongers. Com podem trobar una visió holística estant separats?
AM: No estan separats. Esta pregunta és molt important des del punt de vista com ho entén també moltes vegades la pròpia Universitat. La Universitat és una, i nosaltres ens trobem en projectes en què compartir amb altres persones, per exemple, els graus: nosaltres tenim graus a on hi ha psicologia, geografia i història, on hi ha dret i on hi ha economia; pràcticament estan totes i faltaria alguna cosa més per exemple de filosofia. Abans estavem parlant de Bolonya i això ha significat que els graus que tenien cinc (cursos) anys han passat a quatre, cosa que ha impossibilitat incorporar diferents àrees del coneixement. Per no parlar de la pròpia antropologia, que és d’allò que m’ocupe jo i som poquets però estem ahí. És una formació prou plural, per tant jo personalment no sento un obstacle en particular. Pot ser que a voltes si que s’haja investigat des de diferents facultats o departaments concrets, que es podia investigar des d’un altre amb noves òptiques i des d’una altra disciplina i no es fa, o es fa al mateix temps i no es coneixen les investigacions mutuament. Això sí que és un problema, no sé si de les facultats o si de les dinàmiques de les persones que hi treballem en els diferents departaments. També tenim els Instituts d’Investigació, són interdisciplinars i per tant podem dir que hi ha punts on es trobem. No senc un especial problema per què no encaixem unes disciplines amb les altres.
AA: Passem a una pregunta fàcil i a la vegada enrevesada, tot açò serveix per a trobar treball?
AM: Bé, tornem a la pregunta que em feies abans. Ha de servir per a trobar treball? Sí i no. Per una part sí per què la gent ha de menjar i ha de viure, és més, normalment el què se us explica al vindre a estudiar a la universitat és de què treballarà un sociòleg o sociologa, un politòleg o politòloga, un treballador o treballadora social, de relacions laborals, recursos humans, el que siga. Tota aquesta gent va allí [a la Universitat] i veuen les titulacions i diu «¿de què treballaré?», a la nostra pàgina web també ho posa. I efectivament, serveix per a alguna cosa, jo estic convençut que serveix per al què posa ahí però el què hem de saber serà difícil que totes les persones que van a estudiar [per exemple] Magisteri que troben faena, el mateix en Sociologia i en altres llocs. Però nosaltres tenim un valor afegit, que és més difícil que tinguen unes altres disciplines: el nostre coneixement ens pot dur a una visió de la societat en què en moments d’intervenció o d’interpretació per a la pressa de decisions tenim una mirada que hem adquirit en una formació sobre l’estudi del què fan les persones i això és una cosa que no ens lleva ningú, per a bé i per a mal. […] Per tant serveix per a obtindre una mirada crítica i també per a treballar dels diferents perfils laborals tant en el sector públic com privat.
AA: A on queda el compromís de les ciències socials?
AM: Això és una part important de la nostra faena. Per a mi, un dels motius que m’ha portat a ser degà és aconseguir que la nostra facultat faça aportacions a la societat valenciana per a millor coses. […] Molts dels textos que fem, moltes vegades no arriben, queden per a que el llegisquen els mateixos que l’hem escrit, en moltes ocasions per què l’escrivim en un llenguatge que no pot entendre molta gent o van per uns canals que no arriben. Hem d’intentar que estos coneixements arriben a la societat i reconéixer els seus coneixements també. És a dir, el compromís de reconéixer el coneixement de la gent i que el nostre coneixement els arribe també.
AA: Com a català d’origen, i valencià d’acollida, com veus les comarques valencianes? Creus que la comarca és una figura de referència com pot ser a Catalunya?
AM: Jo no crec que siga igual en tot. És més, probablement hi ha gent que no sap ni en la comarca en la que viu. Pense que hi ha molt a treballar. Ahí [a Catalunya] estan els Consells Comarcals, que acull als alcaldes de cada comarca, i generen molta activitat, fa promoció social i cultural i tracta d’aglutinar iniciatives de pobles. Ací tens Mancomunitats, però hi ha llocs a on no hi ha, vull dir que no hi ha articulació de govern ni política i no hi ha reconeixement del que fan. Una altra cosa també són les dades, un veritable desastre; el problema és que moltes dades no són públiques a nivell comarcal per què no tenim un treball públic en el temps prou profund i prou fort per a tindre dades comarcals desagregades, llavors tenim que treballar-les. És a dir que si no hi ha una articulació política clara, el paper que acaben tenint és simbòlic.
