La Comarca del Baix Segura (la Vega Baja en castellà) es troba situada a l’extrem sud de la província d’Alacant, en la frontera amb la Regió de Múrcia.
La seua capital i ciutat més important des d’un punt de vista històric és Oriola; una localitat ubicada a la plana de la comarca, el municipi més extens de i segon en població de tota la zona, amb vora 80.000 habitants. La ciutat de Torrevella, situada a la costa, és la més poblada aproximant-se als 90.000 habitants. La comarca està formada per 27 municipis repartits en dos partits judicials, Oriola i Torrevella, i és una de les comarques valencianes més poblades per baix de València Ciutat, l’Alacantí o l’Horta Sud.
En La Comarca Científica i gràcies a les ciències socials, la coneixerem millor.
Busques un científic/a social de la zona? En el nostre cercador trobaràs antropòlegs, criminòlegs, economistes, geògrafs, historiadors, psicòlegs, politòlegs, sociòlegs i treballadors socials d’esta comarca valenciana.
Demografia del Baix Segura (la Vega Baja)
El Baix Segura és una comarca tradicionalment marcada per l’emigració cap a la capital provincial i s’ha convertit en els últims anys en la zona més dinàmica de la província gràcies al desenvolupament del regadiu i al turisme. Compta amb una població de quasi 400.000 habitants.
La població es distribueix principalment a la costa, ocasionat per immigrants o turistes, sobretot del nord i interior de la península i de països europeus, atretes pel clima calurós de la regió. Exemples d’este creixement són Oriola (la costa), Torrevella, Guardamar del Segura i Pilar de la Foradada. Els dos primers han estat recentment dos dels municipis amb major creixement d’Espanya, amb un 68,1% a Torrevella i un 40,3% a Oriola.
A continuació, trobem els municipis propers a la costa, que també han vist augmentar la seua població gràcies a la immigració de britànics, escandinaus i alemanys. Destaquen Sant Miquel de les Salines i Sant Fulgenci. Este últim compta amb més de 10.000 habitants, dels quals el 75,9% són de nacionalitat estrangera, representant el major percentatge de residents estrangers de tota Espanya i un dels majors de la UE. És l’únic municipi espanyol on l’anglés és la llengua més parlada per part de la població.
| Albatera | 12.474 |
| Algorfa | 3.125 |
| Almoradí | 21 208 |
| Benejússer (Benejúzar) | 5.435 |
| Benferri | 1.965 |
| Benijòfar | 3.293 |
| Bigastre | 6.909 |
| Callosa de Segura | 19.127 |
| Catral | 8.898 |
| Coix (Cox) | 7.386 |
| Daia Nova | 1.733 |
| Daia Vella | 731 |
| Dolores | 7.631 |
| Formentera del Segura | 4.268 |
| Granja de Rocamora | 2.591 |
| Guardamar del Segura | 15.849 |
| Los Montesinos | 5.061 |
| Oriola | 78.505 |
| Pilar de la Foradada | 22.347 |
| Rafal | 4.553 |
| Redovà | 7.926 |
| Rojals | 16.671 |
| Sant Fulgenci | 8.071 |
| Sant Isidre | 2.103 |
| Sant Miquel de Salines | 6.313 |
| Torrevella | 84.667 |
| Xacarella (Jacarilla) | 1.998 |
Història del Baix Segura (la Vega Baja)
El Baix Segura com a comarca ja apareixia en textos antics com es demostra en el mapa de les comarques d’Emili Beüt en “Comarques naturals del Regne de València” (Comarques naturals del Regne de València) publicat en l’any 1934.
No obstant això, en el territori comarcal hi ha vestigis humans des del Calcolític (segona meitat del tercer mil·lenni a.C.) encara que el primer assentament va haver de produir-se durant el Solutrense (20.000 a.C.), havent també passat per estes terres la cultura Argàrica, Bronze Final i Ferro Antic on els pobladors d’esta última van fundar el poblament que està situat en els Saladares a Desamparats (Oriola) i el de Cabezo Lucero, a Rojales. Este poblat va ser conquerit pels ibers.
L’expansió de la cultura dels Millars per la comarca, va passar d’una economia ramadera a una economia agrícola o mixta. La millora en les tècniques de fosa de metalls ens va arribar de la Província d’Almeria uns 3500 anys enrere amb la denominada Cultura de l’Argar, instaurant una societat jerarquitzada basada en una incipient especialització en el treball. La lenta evolució reflectida en els jaciments dels Saladares i de Sant Antoni ens introdueix de ple en el món ibèric, on sorgeix ja un primitiu urbanisme en llocs dominants i s’utilitza la ceràmica de torn i decorada. La presència dels Celtes que arriben a buscar la sal de Guardamar va quedar ràpidament diluïda entre la població ibèrica. Estes dues cultures donaran lloc ací al poble contestà, poble ibèric de l’època preromana. El primer contacte de la comarca del Baix Segura amb els grecs es produeix en el segle VI a.C., servint el riu Segura (anomenat Thader en aquella època) com a via de penetració per al seu comerç. La presència dels fenicis és difícil de datar cronològicament; és possible que foren ells els qui ensenyaren al nucli ibèric la utilització del torn i el forn de terrisseria.
Els Cartaginesos van canviar el tipus de comerç dels fenicis i grecs pel de dominació política, difonent a més l’ús de la moneda Asdrúbal en el 223 a.C. Estos van establir la primera fortificació en el meandre del riu Segura.
Però poc després els romans van arribar a estes terres imposant la seua llengua, la seua religió i la seua cultura en general, portant a terme així el denominat procés de romanització. Estigueren ací fins a la caiguda de l’imperi Romà i les posteriors invasions germàniques.
L’Imperi bizantí va conquerir de nou les terres durant l’època de l’Emperador Justiniano. Els visigots no eren molt ben vistos per la població hispanoromana de la comarca, ja que reprovaven les seues actituds alçadores, supèrbies, violentes i molt poc integradores i els bizantins oferien la mateixa religió (la cristiana, això va ser abans del Cisma d’Orient), una mateixa llengua (el Llatí), l’esperit comercial bizantí, el record de la glòria de Roma i el desig de reviure l’imperi, viu en els bizantins i el desig de servir a un emperador fort que assegure la pau d’una vegada per totes, i no als reis germànics que vivien batallant entre ells, cosa que feia la vida més insegura i evitava l’expansió comercial.
Els visigots, baix el comandament del rei Suintila, any 625, van conquerir tota la zona bizantina d’Hispània incloent clarament a Orcelis. Els visigots van cridar a Orcelis com Auriola i van crear allí una nova província, la província d’Auriola, sent una de les huit demarcacions visigodes d’Hispània i establint la capital en esta.
Època musulmana al Baix Segura
Durant l’any 713 la conquesta musulmana de la península ibèrica estava molt avançada. El senyor d’Oriola, per llavors Teodomir o Tudmir (segons les fonts àrabs) va realitzar un tractat amb els musulmans anomenat Pacte de Tudmir per la qual cosa el seu senyoriu, que comprenia a grans trets les actuals províncies d’Alacant i Múrcia, alguna cosa de València, Jaén, Granada i Almeria; seguia mantenint una certa independència però en el 825, mort ja Teodomir, el regne passa a ser regne dependent de l’Emirat Omeya i deixant la capitalitat, que va ser portada a Múrcia fins que el Regne de Teodomir va passar a l’Emirat de Còrdova.
Al 929 el Regne de Teodomir ja és el Regne de Múrcia. El 1031 este regne s’incorpora com a Kura o Cora (província) del Califat de Còrdova. El 1037, ara l’Uryula (nova denominació àrab) és part de l’emirat de València. Des de l’any 1053 fins al 1212 va anar canviant de mans valencianes a murcianes i viceversa.
L’infant Alfons, futur rei Alfons X el Savi, va conquerir Callosa per a la Corona de Castella a mitjans del segle XIII (El 17 de juliol de 1243 segons alguns historiadors i llegendes, i de 1242 segons altres), dotant a la ciutat d’un Fuero Real en 1265, pel qual Callosa és repoblada per castellans.
El Regne de València incorpora Oriola a finals del segle XIII i la comarca a principis del segle XIV
Posteriorment, Jaume II d’Aragó va conquerir la ciutat, igual que gairebé tot el Regne de Múrcia, el 1296 passant-la al Regne de València, pertanyent a la Corona d’Aragó.
La meitat sud de la província d’Alacant, incloent la comarca, va passar llavors, i després de la signatura de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304), a pertànyer al Regne de València, tot i amb un estatus jurídic particular, sent capital de la Governació d’Oriola i amb dret a vot en les corts.
Callosa continua reforçant la seua capitalitat, ja que en l’àmbit eclesiàstic, l’any 1564, obté la tan anhelada pels seus ciutadans Diòcesi de Callosa, independitzant-se així de la Diòcesi de Cartagena gràcies al rei Felip II d’Espanya i al papa Pius IV, construint-se el Seminari en 1762, i en qüestió cultural, amb la creació, en el 1610 de la Universitat de Callosa, regentada pels dominics i que estaria en funcionament fins a 1807. En el següent vídeo, l’historiador Jesús Millán explica algunes qüestions relatives a la Diòcesi d’Oriola:
A la dècada de 1570, el rei Felip II concedeix la segregació del poble de Oriola que va canviar el seu nom per Callosa de Segura. El 1636 es va segregar Rafal.
No obstant això, el seu pes relatiu respecte a altres zones de la província va anar decreixent gradualment des de mitjans del segle XVII, en gran part a causa de les pestes de 1648 i 1678 (d’ací la seua denominació actual de Callosa) i la ruïna de l’agricultura comercial. La Bailia General es va instal·lar a la ciutat d’Alacant en 1647.
A finals del segle XVII, el rei Carles II va concedir la segregació d’un dels ports de Callosa, Guardamar del Segura, entrada natural de les mercaderies a la Gobernació de Callosa, la qual cosa va suposar una important pèrdua. No obstant això, a principis del segle XVIII es va produir un fort impuls colonitzador de la comarca, recolzat pel cardenal Belluga, i que es va traduir en una notable expansió econòmica i demogràfica.
Guerra de Successió Espanyola i Guerra Carlista en la comarca
El 1707, durant la Guerra de Successió Espanyola, el governador de Callosa i Marquès de Rafal, Jaume Rosell de Rocamora i Ruiz, es va posar del costat del candidat austriacista, el qual va fer de Callosa capital de la província Ultra Saxonam. En plena guerra, un llamp va caure en el castell fent explotar el polvorí i amb això el castell, matant a tots els soldats de la guarnició existent. Finalitzada la guerra, el rei Felip V, com a forma d’ultratjar la ciutat de València, va canviar la Capital del Regne de València a Callosa, ordenant en ella la reunió de l’Audiència i dels síndics. L’aversió cap a la ciutat per part del Virrei de València, el Cardenal Belluga, qui poc abans l’havia saquejada i bombardejada, va fer canviar al rei d’opinió amb la condició que, si així no ho feia, abandonaria el Virregnat. Finalment, la capitalitat va ser retornada a València.
Des d’aquella època, la prosperitat de Callosa va caure en picat. La pèrdua del seu castell, la independència el 1737 d’Alacant, Elx, Monfort del Cid, Xixona, la Vila Joiosa, Agost, Busot, Sant Joan i Mutxamel de la seua província, formant la d’Alacant, van ser les principals causes del seu col·lapse.
A finals del segle XVIII, per decret del rei Carles III, es va segregar de la ciutat el municipi de Torrevella, suposant la pèrdua de les llacunes de la Mata i de Callosa, donades pel rei Ferran el Catòlic juntament amb el monopoli sobre la sal a la ciutat de Callosa. Després de la segregació, es va canviar el nom de la segona per llacuna de Torrevella.
El 1799 Callosa va perdre la seua província, passant a la d’Alacant, i durant la governació del rei francès José Bonaparte, dins de l’Organització territorial d’Espanya en prefectures, va passar al Departament del Riu Segura, amb capital a Múrcia i més tard, el 1822, a la província de Múrcia.
En el projecte de divisió provincial de 1822 es va incloure esta comarca en la província de Múrcia, però en la divisió provisional definitiva de 1833 va ser finalment inclosa en la província d’Alacant.
La Primera Guerra Carlista (1833-1839) va tindre una ampla repercussió en la comarca, especialment en l’any 1837 quan el carlí Forcadell irromp en Callosa fent-se fort davant dels governamentals. La desamortització va suposar un fort cop per a la ciutat i sobretot per a la jerarquia eclesiàstica en perdre múltiples possessos com l’actual municipi de Bigastre (pertanyent al Cabildo Catedral), l’actual municipi de Redovà (pertanyent a l’orde de Predicadors), així com la pèrdua de nombrosos immobles que poc a poc van ser comprats per la Catedral de Callosa (el convent dels Trinitaris, el convent dels Dominics, el convent dels Agustins, el convent dels mercenaris, etc.). En una Sentència del Tribunal Suprem de la dècada de 1870 es va concedir a la diòcesi de Callosa i a la de Lleó la possibilitat de reclamar les finques perdudes per la desamortització mitjançant el Concordat de 1855, però esta reclamació mai es va produir.
Finals del segle XIX en la comarca
Durant un breu capítol que va suposar la Primera República Espanyola de 1873, es va produir l’episodi de l’assalt a la ciutat de Callosa pel cantonalista Antonete Gálvez al capdavant d’un nombre desconegut de revolucionaris, que va derrotar el governador militar Ruiz Piñero, al qual només li donaven suport 40 carabiners i 11 guàrdies civils, en els carrers cèntrics de la ciutat durant la batalla de Callosa el dia 30 d’agost. Després de guanyar la batalla, es va crear el Cantó de Callosa, destituint l’ajuntament.
L’any 1884 va arribar el ferrocarril a la comarca. En esta important celebració va venir el llavors President del Govern, Cánovas del Castillo i Isabel II.
El dia 4 d’abril de 1925, el Rei Alfons XIII d’Espanya va viatjar fins a Múrcia i Callosa amb la finalitat d’inaugurar diverses obres d’infraestructures per a la irrigació en esta zona. Després de les inauguracions, el Rei, va continuar el seu camí cap a Alacant. Durant el trajecte, a Callosa, Albatera, Crevillent i Elx, va trobar pobles adornats, engalanats i amb una multitud que aclamava amb crits de “VISCA EL REI ALFONS XIII” a la monarca. Quan va passar per Callosa, Sa Majestat es va trobar amb una gran multitud a la Plaça d’Espanya, que davant de l’entusiasme del nombrós públic, no va tenir més remei que aturar la comitiva i saludar les autoritats locals representades per l’Alcalde Carlos Galiana i José Lucas Ibáñez, líder polític, qui van convidar el Rei a visitar el Temple: l’Església Arxiprestal de Sant Martí. Alfons XIII va rebre l’obsequi de les callosines vestides amb el vestit típic i un parell de botes de caça. Durant la seua parada i visita, forçada pels callosins, li van sol·licitar el títol de CIUTAT per a la Reial Vila de Callosa de Segura per part de José Lucas. Alfons XIII va acceptar la sol·licitud.
Segles XIX i XX en el Baix Segura
Durant el franquisme, destaca el camp de concentració d’Albatera, situat en el terme municipal de Sant Isidre, nord de la comarca del Baix Segura. Va ser un dels espais de detenció més implacables durant el règim franquista després de la conclusió de la Guerra Espanyola. Va romandre actiu des d’abril fins a octubre de 1939.
En matèria econòmica, la comarca, Incapaç durant els segles XIX i principis del XX, per les seues estructures socials, d’assolir una veritable industrialització, el desenvolupament de la irrigació iniciat en l’època musulmana va possibilitar la transformació de l’estructura econòmica de la comarca. A esta reactivació s’hi ha afegit el gran desenvolupament del turisme, convertint-se en un important destí turístic de sol i platja, el qual ha provocat la revalorització de la seua zona costanera, amb una massiva urbanització de la costa, la creació de nous llocs de treball i l’augment de la població.
Economia del Baix Segura (la Vega Baja)
La base econòmica del Baix Segura ha estat tradicionalment l’agricultura. En primer lloc, van ser els cereals, la vinya i l’olivera en temps dels romans. Després de la conquesta musulmana, el cultiu va passar a ser d’horta, sobretot de taronges i llimones. Estos cultius es van aconseguir gràcies a la introducció de la séquia, que encara perdura actualment, i continuen sent els principals cultius, juntament amb altres hortalisses i tubercles com la patata, o arbres fruiters com l’ametller, este últim a la zona de l’interior.
Actualment, la major part de la població treballa en el sector terciari, principalment en el turisme i en el comerç, seguit dels sectors primari i secundari. Destaca en el sector primari l’agricultura, i en el sector secundari, la construcció i algunes indústries.
Geografia del Baix Segura (la Vega Baja)
La comarca correspon a la Zona Geogràfica de l’Horta d’Oriola, la zona de regadiu més important de les comarques del sud que deu la seua riquesa a les aigües del riu Segura que fertilitzen l’horta oriolana.
Amb poca pluja, la comarca ha patit durant molts anys les devastadores crescudes d’este riu (1651, 1879, 1946, 1973, 1987, 2019), la qual cosa va requerir la seua canalització per a evitar desbordaments fins a les últimes inundacions de desembre de 2016 i setembre de 2019. En 1987 es van inundar 20.000 ha, la qual cosa va motivar les obres de defensa del riu Segura, augmentant la seua capacitat d’evacuació, passant de 120 m³/s en alguns punts a un mínim de 250 m³/s. No obstant això, s’ha qüestionat la seua capacitat, ja que les pitjors inundacions del segle passat van superar els 1000 m³/s.
El Baix Segura limita al nord amb les comarques del Vinalopó Mitjà i el Baix Vinalopó, a l’est amb el Mar Mediterrani, i a l’oest i al sud amb la Regió de Múrcia (concretament amb les comarques del Mar Menor, l’Horta de Múrcia i la del Camp de Cartagena). Comprén el curs baix del Segura i els territoris adjacents.
Per la seua banda, la línia de costa està àmpliament urbanitzada a causa del gran “boom” turístic i residencial. No obstant això, encara conserva importants paratges verges com les dunes de Guardamar, la serra d’Escalona, la pinada i devesa de Campoamor, així com diversos barrancs i cales d’un gran interès.
Sociologia i Antropologia del Baix Segura (la Vega Baja)
El Baix Segura, des de la conquesta de Jaume el Just a finals del segle XIII, va ser un territori on es parlava el valencià de manera generalitzada. No obstant això, al llarg dels segles XIII i XIX, es va produir una substitució lingüística, essent el castellà, en la variant murciana, la llengua predominant en la zona.
Els historiadors han analitzat els factors que van contribuir a la quasi desaparició del valencià en esta comarca. En primer lloc, el despoblament de la zona arran de l’expulsió dels moriscos el 1609 i les epidèmies de pesta al segle XVII van provocar una notable disminució demogràfica. Les posteriors repoblacions, que van representar fins al 40% de la població, van estar conformades principalment per persones procedents de la regió de Múrcia, que van introduir la seua llengua. En segon lloc, el factor determinant de la substitució lingüística va ser el Decret de Nova Planta, promulgat en el Regne de València el 1707, que va relegar la llengua pròpia a un estat d’il·legalitat.
En este context hostil, només hi ha un xicotet nucli de població que ha mantingut viu el valencià fins als nostres dies, concretament la pedania de Barba-roja, a prop d’Oriola. Cal destacar que, tot i que Guardamar del Segura també ha preservat la llengua, sovint no s’inclou en el concepte de Baix Segura seguint criteris lingüístics.
En construcció…
Gastronomia i festivitats
En construcció…
Política i Administració Pública del Baix Segura (la Vega Baja)
La comarca està composada per 27 municipis, els quals, en qüestions judicials, estan agrupats en dos partits judicials: el d’Oriola i el de Torrevella.
Els partits polítics principals són el Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol, encara que Esquerra Unida, Els Verds i altres 32 partits locals també tenen representació municipal.
En construcció…
Institucions i bens culturals
En construcció…
Eres un científic/a social de la comarca? T’agradaria visibilitzar el teu perfil professional per a empreses, mitjans de comunicació, ONG o altres entitats? Registra’t en el nostre cercador de veus professionals:
